“Quan vaig aterrar en el primer salt ja sabia que volia ser paracaigudista”

 Estudia genètica a l’Autònoma però la perspectiva de passar-se la vida dins d’un laboratori va fer que es decidís a cercar adrenalina en un altre lloc i l’ha trobat en el paracaigudisme

Eva loch, paracaigudista i estudiant de genètica

Eva Loch, a l’aeròdrom de Sant Fruitós de Bages poc abans d’enlairar-se per saltar

Paracaigudisme i genètica. No semblen pas activitats gaire relacionades.

A segon de carrera em vaig començar a plantejar si m’interessava passar-me tota la vida en un laboratori. No ho veia clar i vaig decidir cercar una alternativa. Vaig pensar en el món dels esports, concretament en esports de risc, i això em va portar a provar el paracaigudisme. Vaig venir a Sant Fruitós i després de pagar un tàndem em vaig tirar amb l’instructor. Quan vam aterrar en el primer salt ja sabia que volia ser paracaigudista. Li vaig preguntar què fer per ser instructora.

M’imagino que és una qüestió d’adrenalina. A mesura que vas saltant es manté la secreció d’aquesta hormona?

És diferent. En els primers salts, com que no saps com va no et preocupes gaire i disfrutes de la caiguda. Adrenalina pura. Després, penses en moltes coses i l’adrenalina va al darrere dels problemes que et vas plantejant. És un altre tipus d’emoció. Cada vegada en vols més, la campana més petita per baixar més ràpid, saltar amb més gent, des de més amunt… en fi. Les possibilitat són enormes.

Des de quina altura es tiren?

Uns quatre quilòmetres. Hi ha un minut de caiguda lliure i llavors, quan s’obre la campana, és un dels moments decisius i més emocionants. L’altre moment important és l’aterratge. La primera vegada que vaig saltar sola em vaig trencar la cama. Ho portava d’amagat perquè no volia que la família es preocupés. Els vaig dir que havia estat baixant les escales.

I no va desistir per tornar a la placidesa del laboratori?

Vaig deixar passar nou mesos i vaig tornar.

Què cal fer per arribar a ser instructora i dedicar-se professionalment al paracaigudisme?

Necessites entre dos i tres anys a l’esport, saltant habitualment. Dit d’una altra manera, entre 500 i 600 salts mínim, i pel mig t’has de treure diverses llicències: l’A, la B, etc. Cada una costa força diners i vas avançant segons la disponibilitat. Jo acumulo uns 25 salts i avui (16 d’agost) és el primer dia que he saltat amb altra gent. Fins que no tens aquesta llicència has de saltar sola, ja que la interacció amb altres és delicada. Hem sortit de l’avió de la mà per fer una formació i jugar una mica. Hem saltat tres, dues ens agafàvem de les mans i l’altre estava de càmera. La noia que ha saltat amb mi pesava tan poc que la tenia molt enlaire i no hi havia manera que baixés. Hi ha hagut un moment en què ens hem tocat i això és molt perillós. Per això filmen, per corregir els defectes.

La velocitat de caiguda depèn del pes?

En caiguda lliure la corpulència i els pes no tenen gaire importància. El que afecta la velocitat de baixada és la posició aerodinàmica. Quan passes per sobre un altre saltador, la manca d’aire pot fer que caigui com un piano sobre seu.

Es troba encara molt lluny dels 500 salts. Té plans per arribar-hi aviat?

La idea és fer un Erasmus a Itàlia, a Pisa, on continuaré saltant, i tornar per intentar aconseguir el meu paracaigudes. Llavors aniré a Chicago, on és molt més econòmic saltar, i en dos mesos intentaré saltar el màxim possible i treure els títols. A Chicago per 2.000 dòlars en un mes pots saltar tot el que vulguis. Si aprovo l’examen el que m’interessa és poder treballar d’això.

I aquí què costa saltar?

Saltar per primera vegada, amb instructor, costa uns 260 euros. És un regal habitual entre joves i no tan joves. Hi ha una persona de 82 anys que ha iniciat un curs de paracaigudisme. Per als que anomenem funjumpers, els que salten per diversió i ja han fet els primers cursets, el preu del salt surt a l’entorn dels 50 euros, ja que no necessiten instructor, i si portes el teu propi paracaigudes llavors te’n vas als 30 euros per salt.

A quants llocs es pot saltar en territori català?

A Catalunya hi ha dos aeròdroms per fer paracaigudisme, el de Girona i aquest de Sant Fruitós de Bages (Barcelona). N’hi ha d’altres propers, com el de Castelló, però no gaires més. A les Balears no n’hi ha cap i per això molts mallorquins venen aquí. Cal que no hi hagi trànsit aeri, ni gaires infraestructures elèctriques i condicions climatològiques adequades. De fet, entre els que ens dediquem al paracaigudisme hi ha molt bon ambient i sovint ens traslladem d’un lloc a l’altre per saltar amb amics.

Estem parlant d’un esport que creix en practicants?

A l’estiu, de dimecres a diumenge, l’aeròdrom de Sant Fruitós de Bages està força ple. Cada setmana s’apunten una o dues persones per ser funjumpers, per començar el Curs de paracaigudisme i poder saltar sol. Ve gent molt diversa, de totes les edats i de llocs allunyats. Tot i que és un esport molt masculinitzat, cada vegada salten més dones.

Font: http://www.elpuntavui.cat/esports/article/56-mes-esport/1657316-quan-vaig-aterrar-en-el-primer-salt-ja-sabia-que-volia-ser-paracaigudista.html